LA ETERNA SONRISA

miércoles, 6 de junio de 2018



Mar i terra

El blau m'envolta i em forada l'ànima.
Buida l'esfera, dins la ratlla,
el peix es desfà mut i despistat.
I no podré aixecar-me.
Mai.

Seré oblidada com la pluja,
entre els peus de la sorra
i les ungles de l'aigua.
Tant si el mar surt de llera,
 com si el riu surt de mare.
I no podré aixecar-me perquè ja no tinc cames.

No podré, entre els meus dits,
endur-me tanta platja
i trepitjar les ones que arriben sense pausa.
Mai.

No es queden les gavines.
No resten per parlar-me,
per explicar cap a on van dins l'esfera de plata.
I no podré aixecar-me.
Mai no podré aixecarme.

             Del poemari "Sirenes i Bèsties marines"

Cuando leáis este poema yo ya no estaré... pero mis libros permanecerán y nos volveremos a encontrar.
Gracias por haberme acompañado en el camino.